Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
La Font de Nerola, formava part del domini del castell de Riudabella, antiga granja del Monestir de Poblet, al terme de Vimbodí i Poblet. La font és un pou artesià, és a dir que l’aigua brolla de la terra i emergeix per un fenomen natural pel qual les aigües subterrànies sotmeses a pressió tendeixen a pujar a la superfície.
Al segle XII l’indret, consta com a part de les terres del monestir. Eduard Toda publicà per primera vegada un document del 19 d’agost de l’any 1189, on figura un contracte entre l’abat Esteve, el prior Pere i tota la comunitat i un tal Guillem, vidrier, on li cedeixen una terra a la font d’Arola (actual font de Nerola). En aquest document el vidrier es comprometia a pagar dos quintars de vidre en taules —vidre pla— que probablement es feia servir per emplomar i col·locar als finestrals del monestir. De vidre, segons Gudiol, ja se’n fabricava a Catalunya des del segle III aC, però, segons Altisent, el document més antic, relatiu a la seva fabricació al nostre país, és aquest de Poblet.
A primers del segle XX, el brollador d’aigua estava situat en una rasa natural a un nivell inferior del de la terra de conreu. A instàncies del senyor de Riudabella, Pedro Gil Moreno de Mora, es va construir un mur circular entorn del brollador, amb un accés amb escales de pedra per baixar-hi còmodament. Adossats a la paret hi feu fer sis bancs de pedra folrats amb rajoles llises de color blau per la part de seient i amb majòliques de colors vius, per la part frontal.
El brollador està protegit per un mur circular amb forma de cullera, el mànec de la qual traça una llera que acompanya l’aigua cap a un conducte subterrani que mena a una mina que diuen que proveïa d’aigua el Monestir de Poblet. Una petita edificació al costat nord de la Font, amb una portalada de pedra, té tota la pinta de tenir la missió de preservar la mina d’aigua.
Si t’acostes a la Font de Nerola, et cridarà l’atenció la decoració en rajoles, dites de majòlica pel seu acabat vidriós. Formen uns plafons on es reprodueixen uns versos de mossèn Isidre Boyó i Maré.
Mossèn Isidre Boyó i Maré (Vimbodí, 1867 – Reus, 1931) fou un sacerdot i poeta, conegut pels seus poemes en làpides funeràries i també per les rajoletes de la Font de Nerola. Va publicar el 1931 poesies en el Butlletí Cultural Vimbodí. Ramon Setó Vallverdú, va publicar a la revista Podall número 8 de l’any 2019, del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, a Montblanc (1) , el millor compendi de l’obra de mossèn Boyó que s’ha fet fins ara. Els versos de Nerola segurament foren encarregats pels senyors Gil de Riudabella a mossèn Boyó.
Mossèn Boyó escrigué un poema, els versos del qual foren reproduïts en els plafons, de caràcter molt marià i d’una religiositat encomiable. En el primer plafó es reprodueixen versos octosíl·labs. En els altres dos són versos de 16 síl·labes, el que hi ha reproduït, però ens inclinem a pensar que mossèn Boyó ho escrigué tot en octosíl·labs.
FONT DE NEROLA
(I)
Sóc la font dita Nerola;
aigua i fresc voleu, potser?
Doncs, veniu, vos en daré
com mon amo em va manar.
Però per l’aigua i per l’estada
no em pagueu, no vull cap tros
de paper brut i llardós
o de sobres de berenar.
(II)
La font raja, mai s’estronca,
sembla bé l’eternitat;
el cel ample sense fites,
sembla bé la immensitat.
Tanta estrella com hi roda,
diu poder del creador,
i el que tot sigui per l’home
diu el més intens amor.
Tot això de Déu no et parla?
Ell per tot sia alabat!
(III)
Com la font surt neta i pura,
Verge Santa pura sou.
Com el cel tot ho cobeja,
vostre manto tot ho clou.
Les estrelles són pedretes
per contar vostres virtuts
i que Vós, tan gran, tan pura,
tingueu com fills volguts.
Terra i cel també lloeu-la,
ja que els homes no som prou.
Els plafons es van malmetre durant la guerra civil. Per tradició oral, es coneix que el professor Juan Negrín López, visità la Font amb alumnes de la Universitat. Negrín amb la seva arma disparà diversos trets sobre les rajoles que lluïen aquells versos. Veritat?, ficció? Fa pocs anys es van refer els plafons. No sabem si n’hi havia cinc o només els tres que queden.
Josep M Vallès i Martí
(1) Ramon Setó Vallverdú. Mossèn Isidre Boyó i Maré, poeta i vicari. Podall, núm. 8, p. 337-431. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. Montblanc, 2019
TARDES A POBLET (Articles publicats)
- TARDES A POBLET XIII : Joan Amades i l’Hostal de Poblet
- TARDES A POBLET XII : El miracle del Tallat
- TARDES A POBLET XI : Una capella del segle XV a Poblet
- TARDES A POBLET X : Cartes inèdites sobre els tresors de Poblet
- TARDES A POBLET IX : Un exorcisme al segle XVIII, practicat per un monjo de Poblet
- TARDES A POBLET VIII : Einstein a l’Espluga de Francolí i a Poblet
- TARDES A POBLET VII : Missa del Gall a Poblet
- TARDES A POBLET VI: Antonio Marañón, El Trapense
- TARDES A POBLET V : La justícia de l’abat
- TARDES A POBLET IV : Joan de la Polseguera
- TARDES A POBLET III : El llibreter assasí
- TARDES A POBLET II : COLOBICUS MARGINATUS
- TARDES A POBLET I : Philip de Wharton. Un maçó enterrat a Poblet